"El dia dels museus"

El dia següent vam planejar fer “dia de museus”. A mi em va saber greu que al viatge de final de curs vam visitar els Jardins “Tuileries” però no vam poder entrar al museu, i em vaig quedar amb moltes ganes.

També volia visitar el museu d’Orsay, que col·lecciona art d’època contemporània i és una  de les èpoques d’art que més m’agraden.

També m’hagués agradat visitar el Museu Rodin o el centre Pompidou entre d’altres, però conscients que no teniem temps per veure-ho tot, vam decidir anar al Louvre i després al museu d’Orsay.

Jo ja estava advertida de les dimensions del Museu del louvre, però no de la mala organització i l’aglomeració de la gent que hi entra cada dia. Desgraciadament, vaig quedar-me molt decepcionada. El meu concepte de museu és un lloc on anar a gaudir i conèixer l’art. I l’art dóna a pensar, a reflexionar. M’agrada concentrar-me en l’obra i fer les meves pròpies interpretacions. I un bon museu t’ha de proporcionar les eines per poder-ho dur a terme: silenci i poca gent, entre de molts altres elements.

 
I el Louvre és tot el contrari! Els passadissos amb pintures a les parets eren corredors de gent. No podies posar-te a observar una obra amb tranquil·litat, perquè se t’enduia el mar de turistes que anava amb presses a veure la Mona Lisa per tornar al seu país i poder fardar que l’havien vist amb una foto de mòbil mal feta a un quilòmetre de distància. 

Quan vaig entrar a la sala on s’exposava el famós quadre, no m’ho podia creure. Hi havia cua per poder-s’hi apropar i veure aquella petita peça a cinc metres de distància. Em recordava a una firma de discos més que a un museu. Em va decebre molt el poc control dels vigilants de seguretat. Hi havia tres per controlar tota aquella aglomeració de turistes excitats per acostar-s’hi al màxim i tot i que la gent no parava de llançar fotografies amb flash, aquests no en feien cas.Jo en vaig fer una des de lluny de tota la gent. No vaig fer la cua per acostar-m'hi.

Tot i els inconvenients, vaig poder veure les obres de Delacoix, artista que personalment m’agrada molt. Per la universitat vaig fer un treball opcional sobre el seu diari personal, i a arrel d’aquest treball tant interessant, em va començar a interessar molt la seva obra. Aquí teniu una fotografia que vaig fer d'un detall de "La mort de Sardanàpal".

També em va agradar molt poder veure la Venus de Milo. Per ser sincera, no m’atrau l’escultura clàssica, però la Venus de Milo és una qüestió personal. Va ser un regal de bodes pels meus pares i sempre l’havíem tingut a un racó del menjador. Una vegada se’m va caure i la veig decapitar, i com que encara que l’enganxéssim amb una pega molt resistent, era un perill, des de llavors que la tinc a l meu balcó i sense cap. I realment, és molt més maca sense cap, perquè de l’altra manera esta desproporcionada. Ha passat com la Victoria de Samotràcia, que ara ja és famosa sense cap, i tot i que han trobat la peça, a la gent li agrada sense el cap!! 
(Aquí us he posat una foto que tinc de l'escultura, i així aprofito per presentar-vos el meu gat, el Garfield.)

Vaig intentar gaudir igualment del museu però era tan immensament gran, que per veure les obres que volia veure vam caminar quilòmetres, i vam acabar fartes del museu. Em direu exagerada, però per mi va ser una mala experiència perquè vaig sortir amb la sensació de no voler veure res relacionat amb art!! Em vaig agobiar moltíssim i a la tarda se’ns van passar les ganes d’anar al museu d’Orsay. Hagués sigut molt millor anar al d’Orsay... Però en fi! Hauré de tornar a París! =)

Per la nit vam anar a pendre algo a Montmartre. Ens va encantar aquella zona. Hi ha un ambient molt maco, tot i que també una mica perillós depèn d'on et fiques. El Sagrat Cor és molt maco il·luminat de nit, i ens vam fer unes fotos. Aquesta és la meva germana fent el burro!