Tour per la ciutat.

La Jessie i jo ja havíem visitat la ciutat uns anys abans: va ser pel viatge de fi de curs de l’ESO, i en teníem molts bon records. Vam anar amb un professor amant de París i ens va voler portar a tants llocs, que ens va acabar atabalant i no vam poder gaudir en detall de cada lloc on anàvem. A més, teníem 15 anys i estàvem més pendents pels companys que per la visita cultural.

Aquest cop, però, veníem a conèixer la ciutat, Però amb calma: sabíem que no podíem veure-ho tot, així que preferíem escollir certes visites i fer-les amb tranquil·litat. Ja que no teníem el viatge organitzat, la millor opció va ser pujar a l'Open Tour , el bus turístic. No ens va sortir gaire car i va estar molt bé, ja que vam poder veure els llocs més importants de París amb una audioguia. Vam estar tot el matí amunt i avall, baixant a diferents llocs, fins que, per la tarda, ja estàvem cansades de tant autobús i ens vam parar a Notre-Dame. A mi em feia molta il·lusió visitar la catedral.

L’any passat vaig estar estudiant Història de l’Art a la Universitat de Barcelona i vaig tindre una assignatura anomenada Nous Corrents Artístics s.XII-XIII, on s’estudiaven esglésies, monasteris i catedrals franceses des de l’època del cister fins al gòtic radiant. Al principi no em va motivar gens el contingut de l’assignatura però vaig tenir una professora molt bona i al final em va agradar moltíssim.  

 











Així doncs, em vaig emportar els meus apunts de viatge. La majoria de catedrals que vam estudiar no estaven a la ciutat, però sí que vaig poder visitar Notre Dame i vaig fer-li de guia personal ala meva germana. Em vaig alegrar de saber que d’alguna cosa m’havien servit aquells dos anys de carrera.

Vam tornar a l’hotel d’hora per descansar i poder fer una visita nocturna a la Tour Eiffel.

"El dia dels museus"

El dia següent vam planejar fer “dia de museus”. A mi em va saber greu que al viatge de final de curs vam visitar els Jardins “Tuileries” però no vam poder entrar al museu, i em vaig quedar amb moltes ganes.

També volia visitar el museu d’Orsay, que col·lecciona art d’època contemporània i és una  de les èpoques d’art que més m’agraden.

També m’hagués agradat visitar el Museu Rodin o el centre Pompidou entre d’altres, però conscients que no teniem temps per veure-ho tot, vam decidir anar al Louvre i després al museu d’Orsay.

Jo ja estava advertida de les dimensions del Museu del louvre, però no de la mala organització i l’aglomeració de la gent que hi entra cada dia. Desgraciadament, vaig quedar-me molt decepcionada. El meu concepte de museu és un lloc on anar a gaudir i conèixer l’art. I l’art dóna a pensar, a reflexionar. M’agrada concentrar-me en l’obra i fer les meves pròpies interpretacions. I un bon museu t’ha de proporcionar les eines per poder-ho dur a terme: silenci i poca gent, entre de molts altres elements.

 
I el Louvre és tot el contrari! Els passadissos amb pintures a les parets eren corredors de gent. No podies posar-te a observar una obra amb tranquil·litat, perquè se t’enduia el mar de turistes que anava amb presses a veure la Mona Lisa per tornar al seu país i poder fardar que l’havien vist amb una foto de mòbil mal feta a un quilòmetre de distància. 

Quan vaig entrar a la sala on s’exposava el famós quadre, no m’ho podia creure. Hi havia cua per poder-s’hi apropar i veure aquella petita peça a cinc metres de distància. Em recordava a una firma de discos més que a un museu. Em va decebre molt el poc control dels vigilants de seguretat. Hi havia tres per controlar tota aquella aglomeració de turistes excitats per acostar-s’hi al màxim i tot i que la gent no parava de llançar fotografies amb flash, aquests no en feien cas.Jo en vaig fer una des de lluny de tota la gent. No vaig fer la cua per acostar-m'hi.

Tot i els inconvenients, vaig poder veure les obres de Delacoix, artista que personalment m’agrada molt. Per la universitat vaig fer un treball opcional sobre el seu diari personal, i a arrel d’aquest treball tant interessant, em va començar a interessar molt la seva obra. Aquí teniu una fotografia que vaig fer d'un detall de "La mort de Sardanàpal".

També em va agradar molt poder veure la Venus de Milo. Per ser sincera, no m’atrau l’escultura clàssica, però la Venus de Milo és una qüestió personal. Va ser un regal de bodes pels meus pares i sempre l’havíem tingut a un racó del menjador. Una vegada se’m va caure i la veig decapitar, i com que encara que l’enganxéssim amb una pega molt resistent, era un perill, des de llavors que la tinc a l meu balcó i sense cap. I realment, és molt més maca sense cap, perquè de l’altra manera esta desproporcionada. Ha passat com la Victoria de Samotràcia, que ara ja és famosa sense cap, i tot i que han trobat la peça, a la gent li agrada sense el cap!! 
(Aquí us he posat una foto que tinc de l'escultura, i així aprofito per presentar-vos el meu gat, el Garfield.)

Vaig intentar gaudir igualment del museu però era tan immensament gran, que per veure les obres que volia veure vam caminar quilòmetres, i vam acabar fartes del museu. Em direu exagerada, però per mi va ser una mala experiència perquè vaig sortir amb la sensació de no voler veure res relacionat amb art!! Em vaig agobiar moltíssim i a la tarda se’ns van passar les ganes d’anar al museu d’Orsay. Hagués sigut molt millor anar al d’Orsay... Però en fi! Hauré de tornar a París! =)

Per la nit vam anar a pendre algo a Montmartre. Ens va encantar aquella zona. Hi ha un ambient molt maco, tot i que també una mica perillós depèn d'on et fiques. El Sagrat Cor és molt maco il·luminat de nit, i ens vam fer unes fotos. Aquesta és la meva germana fent el burro!

Últim dia a la ciutat.

Ja havia arribat l’últim dia!! Ens faltaven tantes coses per veure encara..!  Vam decidir anar a fer un volt per la zona on hi ha el Centre Pompidou. No hi vam entrar a causa de la saturació d’art que vam patir el dia anterior. Però va estar bé fer un passeig per aquella zona. 

Després, vam anar a visitar el Sagrat Cor de nou. Si, no hauríem de repetir i aprofitar per veure més coses, però ens venia de gust tornar-hi amb la llum del dia, veure l’església per dintre i les fabuloses vistes. A més, vam preparar un recorregut per conèixer el barri, i va ser força interessant. També vam veure el Moulin Rouge i ens vam fer la típica foto corresponent, però la veritat és que tampoc és res gaire impressionant de visitar.

Vam menjar un entrepà tot gaudint de les vistes i després vam agafar el metro fins a Porte de Charenton, que deixa al costat del bosc de “Vincennes”, on hi ha una església preciosa del gòtic radiant molt similar a la Sainte Chapelle.

Una part d’aquest bosc era un jardí botànic impressionant. Estava molt i molt ben cuidat, i a diferència de molts llocs clau de París plagat de guiris, hi havia molt poca gent i s’hi estava molt tranquil.

És meravellós el fet que a París hi ha molts espais verds i boscos que t’allunyen de l’estrès que té tota ciutat.